Un dia, a través de la meva bona amiga Carmen, va arribar a les meves mans la publicitat d’una Brigada Solidària que organitzaven la Fundació Pau i Solidaritat i l’Associació Catalana per la Pau, les quals tenen la seva seu en el mateix edifici de CCOO Barcelona. Vaig anar a conèixer a Tere, la coordinadora del projecte, i després de parlar amb ella vaig tenir clar que volia formar part de la Brigada a Palestina. Els motius són obvis. El meu somni de col·laborar, el meu amor per viatjar i per la llengua àrab i el meu interès pel món àrab i musulmà.

I així em trobo ara orgullosa de poder relatar el meu viatge i compartir la meva experiència. L’objectiu de la brigada era fer que es conegui el treball de les entitats organitzadores amb associacions locals a Palestina. En aquest cas la nostra missió era apropar-nos als projectes que l’Associació Catalana per la Pau té amb Palestinian Farmers Union i Sunflower Association, gravar, fotografiar els projectes i la importància d’aquestes en la vida dels palestins. Però és evident que no pots anar a visitar un projecte i tornar. Els palestins t’obren els seus braços, les seves cases, les seves vides i et mostren el seu dia a dia i això és el més important d’aquest viatge, el que més m’ha marcat, el que s’ha gravat a la meva ment i al meu cor.

Abans del viatge ens reunim vàries vegades per conèixer el grup que anàvem a formar i per tenir unes nocions sobre els projectes. El grup estava format per sis persones que no ens coneixíem abans. Som sis persones totalment diferents, amb les nostres feines, estudis, interessos particulars, però amb un interès comú: Palestina, territori del qual he sabut des que tinc ús de raó que viu en conflicte i ocupació. Terra de la qual em van parlar a les classes de religió i a les notícies. Llar d’alguns amics que es referien a ella amb tristesa i nostàlgia. País del qual vam parlar molt i sabem poc.

Les meves companyes i companys de viatge, Núria, Alfons, Txell, Carlos i Mei, els meus nous amics, amb els que he viscut moments emocionants, he compartit riures i llàgrimes, tensió, relaxament, complicitat, secrets, entremaliadures i amb els que espero continuar compartint projectes. Els sis, amb els nervis a flor de pell i la incertesa del que és desconegut ens reunim a l’aeroport el dia 1 d’agost per emprendre la nostra aventura.

I ara, que soc aquí, però un trosset de mi es va quedar a Palestina, em sento compromesa amb aquells que em van obrir les portes i els seus cors i crec que he de compartir les meves experiències i recomanar aquesta aventura a qualsevol que cregui en justícia i en els drets humans i que estigui disposat a dedicar una mica del seu temps a defensar-los. Formar part de les Brigades de Solidaritat a Palestina és una experiència que marca un abans i un després. S’ha de viure.

Text de Montse Sánchez (Brigada de Palestina 2015)