22 d’agost de 2022

Fragment literal del diari de viatge que va tenir lloc l’any passar en la nostra visita a Palestina durant les ‘Brigades de Solidaritat’ que organitza l’Associació Catalana per la Pau i la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO. La situació té lloc a l’antic i bonic poble de Deir Istiya, i el castell del què parlo en realitat és un palau anomenat Abdel-Rahim Mosa Abu-Hijla, localment conegut com ‘Al-Qasr’.

Passada l’albada m’aixeco amb la mossegada de mil i un mosquits. Obro els ulls i per sorpresa meva soc la primera ànima desperta en l’habitació que habitem les tres persones de les set brigadistes que som en total.

Surto i llegeixo una estona en la necessària frescor de l’obra esmunyedissa. Per a després, caminar pel palau en cerca del lloc ideal. Tots ho són i en tots sento la bellesa d’habitar un edifici del passat.

Aquí, a Deir Istiya, la gent ens ha acollit amb els braços oberts i ens ha cedit un antic castell otomà reformat en hotel perquè l’habitem aquestes tres nits.

Surto al carrer, en direcció a la casa de l’home que gestiona els nostres moviments en aquest poble a la vegada que ens fa de traductor (i únic lloc amb connexió wifi accessible).

Assegut al sofà que dona pas a les escales de l’entrada a la casa penso en la nostra contrapart a Deir Istiya. Ell és un home gran, canós i arrugat, que fuma sense parar fins al moment d’encendre un altre cigarro mentre que parla tan lentament com soporíferament sobre la interessant història del país. I la seva dona, molts anys més jove, fuma amb el seu narguile o shisha, un tabac amb gust de meló. Reviso el telèfon i em decideixo a tornar.

De tornada, al palau, em deixo portar per la màgia de l’ambient mentre llegeixo fins que una ànima es desperta i em saluda. És la Madi, que em diu bon dia responent-me.

Em disposo a sortir, aquesta vegada a la recerca d’un sobre de cafè instantani de la botiga. En tornar pel camí inicial en direcció al palau, aquesta vegada amb el sobre de cafè a la butxaca, veig una senyora gran amb el seu típic hijab asseguda davant una figuera.

Sembla estar esperant-me, amb el seu bastó embolicat amb cinta aïllant negra, em parla en una llengua que no aconsegueixo comprendre. Pels seus gestos són més que suficient per fer-me comprendre que vol que li agafi figues.

Penso que són per a ella, i que potser és la manera en què em demana ajuda per recol·lectar el fruit que li servirà d’esmorzar avui, dilluns vint-i-dos d’agost de l’any dos mil vint-i-dos.

Amb el bastó en una mà, enganxós per la cinta, a dures penes puc moure les  branques, saltant per arribar amb la meva extensió artificial al fruit prou madur. Aconsegueixo tres o quatre figues que ella m’ofereix i es nega a agafar.

Amb un somriure ampli i sincer torno pel camí de pedra fins a la porta del palau. L’obro i em quedo dempeus explicant a la Madi el que ha succeït. Em menjo les figues i abans d’adonar-me’n, uns cops metàl·lics em sorprenen.

Baixo les escales i en obrir la porta, veig la mateixa dona oferint-me, des d’un cistell improvisat amb el seu vestit, una bona quantitat de figues que ni comparació poden tenir amb la qualitat abans adquirida per mi. Me’ls dona i amb un somriure buit de dents, m’ensenya orgullosa com ella se n’ha quedat tres per esmorzar. Quin moment tan màgic.

Li dono les gràcies en un àrab erràtic i després d’un sincer i silenciós comiat desapareix darrere la porta.

Estic enamorat de la gent palestina i els seus costums. Les persones ancianes semblen d’una espècie diferent de les joves que amb la seva aclaparant majoria inunden el poble amb els seus sorollosos cotxes i ocupacions.

El biaix generacional, més que evident, esdevé un problema per la meva comprensió, i aviat m’adono que en un territori tan convuls i disputat, sumat al fenomen de la globalització, la distància generacional és un pas insalvable entre nets i avis.

Ara, des de la llunyania que et proveeix el temps, aprecio allò de l’ordre del què és màgic, tal com la senyora i les figues ho eren. Tal com els ocells que descansen al teulat i tal com el raïm que en un atac de valentia em vaig atrevir a agafar d’una parra elevada en unes runes confrontants al palau.

Des d’ara i per sempre em veig amb l’obligació de donar suport a la causa palestina. Una cosa que més enllà de les atrocitats del règim d’apartheid israelià, és el que compon la vida de gent tan meravellosa com les palestines i la seva cultura de resis