Un dels més grans deia: “la pregunta no és si els israelians volen exterminar els palestins. Ells ho estan fent obertament”.

Aquest estiu vaig anar amb una Brigada de Solidaritat a Palestina. Quan vaig tornar a Catalunya, tots em preguntaven i em sembla que no aconseguia ni el primer propòsit dels brigadistes: transmetre la realitat viscuda. Passaven els dies, les setmanes, els països i no era capaç de trobar les paraules adequades per explicar què representa ser brigadista a Palestina. Algun cop havia pensat en parafrasejar a Companys dient allò de “recollim les lliçons de l’experiència, venim per servir els ideals, portem l’ànima amarada de sentiment; res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació”. No creia que pogués funcionar, a no ser que conclogués la cita amb allò de “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer!” però en això últim, els brigadistes no hi tenim res a pelar.

Vaig desistir de la via Companys i em vaig centrar en parlar del setge, del colonialisme i de l’apartheid que viu el poble palestí. Alguns em miraven incrèduls… En fi, de fet no cal anar a Palestina, ni ser brigadista, només cal llegir a Nelson Mandela: «sabem molt bé que la nostra llibertat no és completa sense la llibertat dels palestins».

Per reblar l’argument els citava el ministre de l’Interior Israelià, Eli Yishai, ”l’objectiu de l’operació és que Gaza torni a l’edat mitjana”. Després jo afegia que han anat més enllà de l’edat mitjana, han convertit tot un poble en protagonistes d’una tragèdia grega. El resultat de la meva explicació solia cloure en un silenci incòmode. Per endolcir-ho i posar fi a aquella situació, acabava tirant per la via més fàcil. Explicava el que m’ha frapat més del poble palestí: la seva generosa hospitalitat, la tenaç esperança i la tossuda resistència. Clar, tot això està molt bé, però seguia sense explicar què significa ser brigadista a Palestina.

Estava convençut que necessitava més perspectiva. Vaig anar a Sevilla, mentre contemplava el llegat arquitectònic àrab vaig pensar en el valor de l’hospitalitat del poble palestí. Em preguntava quan el vam perdre nosaltres. Deuen ser els efectes secundaris de la globalització.

De Sevilla a París, potser uns dies a la llar de la revolució m’ajudarien a trobar la resposta, però res. Es palpava la psicosis terrorista, feia un parell de setmanes que no m’afaitava i els militars em van remenar la maleta en busca d’explosius. Sembla que alguns s’han venut l’esperança a la resistència xenòfoba. Sentia el mateix malestar que a la ciutat de les armes, Jerusalem. Continuava sense treure’n l’entrellat, necessitava més temps i distància.

Ara sí. Finalment ho veig clar. Estic en una catorzena planta a Medellín. Han passat pocs dies de la derrota al referèndum. La ciutat de l’eterna primavera, un paradís terrenal sinó fos perquè l’aire és brut, contaminat. Recordo el lema de “si el clima fos un banc, ja l’haurien rescatat” i tot flueix. Aquella mateixa tarda, en una de les moltes marxes per la pau, m’he retrobat amb els mateixos somriures i la mateixa gent que a Palestina. Aquelles persones que no es cansen ni es rendeixen.

Ser brigadista a Palestina és endinsar-se en la reminiscència d’un país, com aquell que contempla els darrers rajos de sol abans de la negra nit de l’oblit. On la llum del desig i l’anhel de llibertat s’apaga en la foscor de la humiliació i la derrota. No estan sols, és per això que cal que siguis brigadista, per acompanyar-los en la llarga nit. Si ho fas, t’emplenaràs de valors com resistència, fraternitat i esperança. Formaràs part d’un gran nosaltres, dels que hem vist massa vegades la derrota en els ulls dels nostres, dels que no la volem veure mai més.

Això és ser brigadista arreu!

Text per Marc Iglesias Perez (Brigada Palestina 2016)