Recordo quan vam arribar a aquest petit poble i el contrast que va suposar davant la bulliciosa Ramallah. No puc negar que em va impressionar entrar al local de la cooperativa i descobrir una llarga filera de dones, totes amb hijab i, algunes, inclús nicab. Viatjava a Palestina amb moltes lliçons apreses de memòria, però que no aconseguia acabar-me de creure, tan fort és el discurs racista que circula per Europa. Després de les primeres presentacions formals, vam seure a menjar a la taula que molt generosament havien preparat. Van fer falta uns minuts perquè a poc a poc s’anés trencant el gel propi de les primeres trobades i vam descobrir així que, aquelles dones que havien passat per tant -a causa de l’ocupació israeliana, però també a les dures circumstàncies personals- eren capaces de viure el seu dia a dia amb fortalesa i humor. Tan divertides, tan plenes de vitalitat i, sobretot, portadores de grans aprenentatges de vida que van compartir amb nosaltres. Una força i resistència que, tot i l’opressió i vulneració dels drets humans per part de l’Estat sionista, em va meravellar i impressionar veure en cadascuna de les persones que vam conèixer al llarg del nostre viatge.

Va ser així com realment vaig comprendre i em vaig convèncer de què el vel, que tant ens obsessiona a Occident, es tracta, en moltes ocasions, d’un assumpte personal entre la dona i la seva espiritualitat (tot i que pot adquirir molts altres significats). Seria irrespectuós per part meva negar que hi ha dones que no són lliures d’aquesta elecció, obligades pels seus familiars (o pel pròpi Estat, en el cas d’altres països) o per pressió social. Però és que escollim lliurement nosaltres, dones-europees-emancipades, quan ens sotmetem a la depilació, tenyim les nostres canes i, sense ser-ne conscients -o essent-ne- ens ajustem als cànons de bellesa imposats pel patriarcat? O, el que és pitjor, als de comportament: rols apresos a una edat tan primerenca (per part tant dels homes com de les dones), que ni tan sols ens n’adonem.

No vol dir això que hàgim de creuar-nos de braços, tot el contrari, però les dones musulmanes no necessiten ser alliberades per les dones blanques.

Pregunta Lila Abu-Lughod en un article que sempre m’ha fascinat: “Do muslim women really need saving?”. I continua amb altres desconcertants interrogants als quals, honestament, continuo intentant donar resposta: “Can there be a liberation that is Islamic?”, “Is liberation even a goal for which all women or people strive?”, “Are emancipation, equality, and rights part of a universal language we must use?”, “Might other desires be more meaningful for different groups of people? Living in close families? Living in a godly way? Living without war?”.

Les dones àrabs s’ocupen de lluitar pels seus drets i objectius, recolzades, si de cas, per les dones de la resta del món. Ne me libère pas, je m’en charge, afirma aquell eslògan feminista. Com nosaltres ho fem pels nostres, sostingudes per elles, amb el mateix sentiment de sororitat. Perquè si alguna cosa em va ensenyar aquest viatge, és que, tot i les petites variants, resultat dels diferents contextos político-socioculturals, finalment, el combat contra el patriarcat és el mateix en totes les parts del món. El mateix que obliga a totes les dones a lluitar doblement.

Dones que estudien, treballen, tiren endavant les seves famílies i, en el cas de les palestines (amb vel o sense), lluiten, a més a més, contra l’ocupació, en tant que palestines i en tant que dones, doblement oprimides. I, en fer front a l’opressió patriarcal (de l’ocupació, de la societat, dels mateixos companys de lluita, de les seves pròpies famílies), desapareix la frontera entre l’“elles” i el “nosaltres”. I, conseqüentment, tampoc existeix l’“altre” que tant ens entestem a assenyalar. Els mateixos sentiments i emocions compartits, els que, tot i no entendre la llengua àrab, van vibrar en nosaltres en escoltar estremides el testimoni d’una dona víctima de violència de gènere. Els mateixos sentiments humans que brotaren davant la història de la Muna, que va plantar cara als soldats israelians i continua resistint, tot i que les seves terres s’han vist reduïdes i afectades per la construcció del mur i destruïts, en més d’una ocasió, els seus camps, als que va continuar anant diàriament, tot i que li arrabassés, l’exèrcit israelià. Els seus camps van ser tancats, el seu marit va ser arrestat, però ella va continuar acudint i mostrant valenta la seva presència, dia rere dia. Una humanitat compartida, tot i que sembla que adormida per alguns, quan tanquem fronteres i ens neguem a acollir a persones que fugen de situacions més atroces. Una humanitat que reneix amb l’hospitalitat, amb els petits gestos d’aquests als que precisament titllem de bàrbars, amb l’exemple més clar de resistència pel respecte dels drets humans.

És fàcil condemnar a la resta. Assenyalar amb el dit als israelians. I jo apunto cap a aquells que voluntàriament decideixen ocupar un territori. Però, apunto també cap a nosaltres, cap als països que som còmplices amb les polítiques d’un Estat que viola els drets humans i no només nega als palestins els drets més bàsics i essencials, sinó que els sotmet a detencions forçades, humiliacions, tortures o inclús la mort, incomplint resolucions i tractats internacionals. Però, què fem amb els israelians que han nascut al territori sense haver-ho escollit? Els assenyalem també? Als israelians que, com qualsevol ésser humà, intenten viure la seva petita vida i de tirar endavant el millor possible, realitzant-se personal i professionalment, enfrontant-se a les obligacions i petits problemes quotidians (pagar el lloguer, estudiar, treballar, alimentar i proporcionar una bona educació als seus fills, etc). Els condemnem? I condemnem també cada vegada que girem el rostre en passar per davant d’una persona sense recursos que malviu als carrers de Barcelona? O què dir del mur de Melilla o els CIE (Centre d’Internament d’Estrangers)?

Per descomptat, les situacions són molt diferents, però en tots els casos ens trobem davant de persones que no gaudeixen dels drets humans més fonamentals i a les que se les vulnera. No recau sobre nosaltres part de la responsabilitat quan no protestem ni exigim canvis en les polítiques del nostre govern? És que nosaltres estem disposats a sacrificar el nostre futur per algú? Perquè, efectivament, a Israel, no ballar al son de l’Estat significa tancar-se portes, ja que el projecte sionista està perfectament maquinat i estructurat. I, així i tot, hi ha persones que es neguen a ser còmplices, tot i que això implica, per exemple, anar a presó. Persones que, tot i l’educació manipulada, del discurs de la por i de la desinformació que exerceix el seu propi Estat sobre elles, decideixen mirar més enllà del mur. Descobrir una realitat que, a vegades, desconeixen i ignoren.

Potser són escassos, però és en aquests casos en els quals penso que s’hauria de posar més el focus -sense deixar, al mateix temps, de denunciar, evidentment, la violència que l’Estat d’Israel exerceix sobre el poble palestí i recolzar la campanya internacional de BDS (Boicot, Desinversions i Sancions), puix considero necessari donar-los més visibilitat i representativitat perquè serveixin d’exemple. Potser així, algun dia, sigui possible recuperar la llibertat de la qual Abu Baker ens parlava en els seus camps de producció ecològica de Farkha, el poble del que és exalcalde i que és el resultat de la seva ment lúcida (que es reflecteix també en altres àmbits com l’educació o la igualtat) i del treball en comunitat. De producció completament orgànica, sostenible i autosuficient, sense necessitat de comprar a Israel matèries primeres (com, en canvi, es veuen obligats a fer molts camperols palestins no que tenen altra opció que importar de l’Estat israelià materials amb, a més a més, un increment del preu per les taxes deliberadament afegides, el que dificulta iniciar qualsevol projecte), aquesta és la llibertat, si més no, un miratge a vegades d’ella, de la que Abu Baker ens parlava amb un humil orgull enmig de les seves terres. Una altra veritat que ens va ser revelada en la llum màgica de les vesprades palestines.

Text de Bàrbara Bailén Pérez (Brigada Palestina 2017)