Per a Claudia Saba, els acords de pau d’Oslo no van ser favorables per les aspiracions del poble palestí. Les seves condicions continuaven trobant-se sota el paraigua de la lògica d’un estat colonial d’assentaments i no van fer més que assentar les bases perquè l’ocupació de Cisjordània continues materialitzant-se. 30 anys després dels acords d’Oslo l’ocupació colonial continua.

El desmesurat conformisme que va caracteritzar als líders palestins de l’OLP (Organització per l’Alliberació de Palestina) durant la negociació dels acords de pau tampoc va contribuir a assegurar que les condicions establertes en l’acord fossin revolucionàries. L’entusiasme per ser reconeguts i per obtenir competències administratives a Gaza i Cisjordània, no va incentivar una actitud assossegada que poses el focus en desconstruir la causa més estructural de l’ocupació: les dinàmiques colonialistes d’Israel.

Segons el citat per Claudia Saba en un article sobre discursos anticolonials a Palestina, l’única manera de construir la pau en el cas palestí-israelià, és que tots els actors involucrats en una construcció de pau “prenguin consciència de les jerarquies de poder asimètriques entre el colonitzador (Israel) i el colonitzat (Palestina) com a únic punt de partida, amb l’objectiu final de transformar dites asimetries en relacions d’igualtat i reciprocitat”. Aquest va ser exactament el punt que els Acords d’Oslo no van abordar i el que explica per què trenta anys més tard, les dinàmiques d’ocupació es continuen materialitzant.

Els acords de pau de 1993 van suposar un èxit per les aspiracions colonials d’Israel. La firma d’aquests van aconseguir crear un clima d’esperança il·lusòria en la població palestina que va portar a una consegüent pacificació d’aquesta, almenys durant els anys següents a l’acord, a canvi de molt poc, el reconeixement de l’OLP com a actor polític legítim de Palestina i de la creació d’un govern interí amb jurisdicció i autonomia completa en tan sols el 18% del territori de Cisjordània, l’àrea B, i el control total del 60% del territori de Cisjordània, l’àrea C, zona en la qual es troben la majoria dels recursos naturals i les terres cultivables de Palestina.

Claudia Saba, durant una entrevista que em va concedir, va apuntar que “transferint l’administració de Cisjordània i Gaza a l’Autoritat Nacional Palestina, el que en cap cas garantia cedir-los sobirania sobre aquests territoris, s’ha convertit en una manera d’externalitzar l’ocupació i de què aquesta es continuï desenvolupant a cost zero”. Aquest argument és sustentat pel treball del doctor Toufic Haddad, periodista i investigador palestí especialitzat en economia política de desenvolupament a Orient Mitjà, en el que remarca el paper dels “donants internacionals i de les institucions financeres per construir, legitimar i internalitzar una nova realitat política, econòmica i social a Palestina que permeti la perpetuació de la dominació israeliana sobre el poble palestí sota el paraigua de la construcció de pau i desenvolupament econòmic”.

El que en altres paraules vol dir que l’enfortiment i solidesa de l’economia i el desenvolupament palestí depèn del finançament europeu i nord-americà i que aquest paga indirectament l’ocupació. Com va mencionar Claudia Saba, “si Palestina fos un estat sobirà i pogués comercialitzar lliurement amb altres estats, no necessitaria finançament pel desenvolupament”, un fals ajut que perpetua les dinàmiques de dependència i ocupació.

En afegit, que el territori de l’àrea B i C es trobi sota la regulació de la legislació israeliana, fa que les lleis s’apliquin de manera desigual entre la població palestina i la població dels colons. Amb l’aplicació imparcial d’aquestes lleis, el govern sionista d’Israel desposseeix de les seves terres als palestins i enderroca les seves cases, utilitzant la seva pròpia legislació per sostenir l’ocupació de Cisjordània.

La botiga dels records

Oudeh i Fadeya desperten els seus matins glopejant cafè. S’asseuen davant el finestral de la seva sala d’estar per assaborir les terres muntanyoses que els rodegen i a les que tenen tant afecte. Poder viure cada dia una situació tan quotidiana com aquesta, per ells és sinònim de resistència. La casa centenària en la que viuen, ha estat llar per moltes generacions familiars i, tot i la coacció continuada que han patit tants anys, no pensen abandonar-la. L’assentament de Shiloh va ser construït el 1980 a escassos metres de casa seva.

Des de llavors, les terres de cultiu familiar que Oudeh i Fadeya han vist afaiçonar al seu pare i que posteriorment han treballat amb les seves pròpies mans, han estat cremades vàries vegades pels colons que viuen allà, suposant un cost econòmic molt alt per la família. Al mateix temps, els atacs amb pedres a casa seva perpetrats pels mateixos colons han estat, també, una constant, des que l’assentament es va construir. 

En mencionar tímidament els termes indemnització i justícia, Oudeh no va poder evitar somriure irònicament i mencionar, resignat, el terme impunitat. A mesura que Oudeh i Fadeya ens explicaven amb una curiosa barreja d’entusiasme i enuig la història de la casa, el nostre imaginari anava omplint de color i atrafegament la fosca i calmada sala en què bevíem cafè. La casa havia estat durant molts anys també una botiga de souvenirs on, autobusos a vessar de turistes que feien camí de Ramallah a Nablus, feien una parada reglamentària per acudir al lavabo.

Els records que els visitants allà adquirien eren part imprescindible de l’economia familiar, i el tràfec que acompanyava la vida en aquella casa. Però la segregació viària amb la qual Israel limita la llibertat de moviment dels palestins i palestines, i amb la que deixa constància del sistema d’Apartheid que ha instaurat a Cisjordània, va arribar fins a la porta de casa seva. L’assentament va ser construït a escassos metres de la seva llar, just al costat de la carretera. Es va tallar la via perquè fos d’ús exclusiu pels colons de l’assentament i d’aquesta manera, la ruta viària que connectava Ramallah i Nablus va desaparèixer i, amb ella, la Botiga dels Records.

De la sembra a la cendra

“20 colons armats, alguns dels quals militars, encapçalen el grup de 300 que van baixar de l’assentament per atacar el nostre poble. Calaren foc a 12 cases, trobant-se els seus residents en ella, i bloquejaren les portes de sortida. No tenien coneixença de les portes posteriors que totes les cases del poble contenen, “inshallah”, i així és com tots els residents van poder sortir amb vida. Van cremar 90 cotxes i el pitjor de tot, assessinaren a Omar”. Un veí del poble ens explicava tots els detalls de l’atac mentre passejàvem pel poble reportant les proves físiques de l’atemptat, una mena d’assalt que Turmus Ayya mai havia patit, però que tan conegut era ja per la població cisjordana.

“M’encantaria poder dir que és una agressió aïllada. La realitat és, a mal de mi, que aquest tipus d’atacs massius a pobles i cases són constants a tota Cisjordània i estan, sempre, encoberts per l’exèrcit israelià. L’objectiu d’aquests és atemorir-nos perquè abandonem la nostra terra i perquè, d’aquesta manera, els assentaments de colons s’expandeixin cada vegada més”. Amb aquestes paraules, el nostre acompanyant va posar fi al cru recorregut per Turmus Ayya, no sense abans agrair la nostra visita i interès i sense demanar-nos que, per favor, féssim saber el que allà estava passant. Darrere d’ell, banderes palestines onejaven per acompanyar un retrat commemoratiu que monopolitzava la façana d’una casa plena de gent.

Allí vivia Omar juntament amb la seva família abans de ser assassinat. La dona d’Omar, sabent que érem allí, volia parlar amb nosaltres. “Estàvem asseguts en aquest mateix pati quan vam començar a sentir crits. Omar, tement-se el pitjor, va sortir ràpidament per veure què succeïa i donar un cop de mà en el que fos possible. La següent vegada que el vaig veure, ja era mort. Han passat unes setmanes i continuo sense saber què dir als meus fills quan em pregunten on és el papa. El que més m’abrusa per dintre és saber que no es farà justícia, que l’assassinat del meu marit mai serà jutjat i que a més a més, serà alabat per haver matat un palestí”. Les esquinçadores paraules que sortien de la seva boca acompanyaven el vidre d’uns ulls que sostenien unes profundes llàgrimes de dolor.

A l’ombra d’un llençol

Hammed i Jawaher vivien als afores de Sarta. La seva subsistència econòmica depenia de les hores que dedicaven a treballar materials varis com el coure i l’alumini en un taller homologat a casa seva, així com de la venda de productes làctics que les seves ovelles produïen. El negoci familiar era pròsper i, fins al moment, els permetia viure sense preocupacions en un habitatge digne. Una setmana abans que els anéssim a visitar, el benestar que tanta feina els havia costat construir va ser destrossat completament. “Van venir sense preavís amb una buldòzer. Ens van dir que sortíssim de la nostra llar, que tenien una ordre de demolició i que anaven a tirar la casa amb o sense nosaltres dintre. La nostra vida es va enfonsar, juntament amb la casa”.

Mentre Hammed ens explicava furiós el tràgic esdeveniment, la seva filla de tan sols cinc anys corria al voltant del semicercle imperfecte que havíem creat per escoltar-los. Era difícil no desviar l’atenció posada en Hammed per perdre’s en la innocència amb la qual jugava i sentir ràbia i impotència per la manca d’escrúpols amb la que actua el govern d’Israel.

Poc després, ens ensenyaren el racó on havien amuntegat les seves pertinences i on s’havien instal·lat  temporalment. Ali, el pare de Jawaher, ens observava sense dir paraula. Quan marxàvem vaig girar el cap per dir-li adeu amb la mà i ell va respondre assenyalant la càmera que penjava del meu coll. Es va incorporar lleujerament per posar subtilment i, després del retrat, es va tornar a reclinar al sofà sobre el qual reposava. El teulat sota el que s’amagava l’asfixiant calor del migdia era, ara, un llençol. 

El jardí de Mona

“Aparegueren amb una buldòzer i, sense preavís, van començar a destruir uns cultius als quals tant d’esforç els havíem dedicat. Ens arrebataren la meitat de les nostres terres sense preguntar i sense tenir la decència de, com a mínim, indemnitzar-nos. I tot allò per construir un mur segregacional que deixa constància del sistema d’apartheid que Israel aplica tant al seu propi estat com a Cisjordània per segregar als ciutadans palestins. Fer florir de nou les terres que ens van arrebatar i cultivar-les des de llavors, no és tan sols la nostra manera de viure, és també la nostra manera de resistir, és cridar que, tot i el dany, aquí seguim i aquí seguirem”.

“Després de passar llarg temps a presó per participar com una activista en la Primera Intifada i de presenciar com ens arrebataren la meitat de les nostres terres, Fayez, el meu marit, em mirà lacerat per dir-me: cultivarem de nou la nostra terra i resistirem, es dirà ‘El Jardí de Mona’”. Mai oblidaré la sensibilitat, transparència i decisió amb la qual Mona es mostrava. La seva mirada revessava valor, coratge i fortalesa, a través d’uns ulls vidriosos i sincers que calaren molt a dintre.

Mona ens parlava mentre es refugiava de la calor asseguda en un sofà que reposava sota l’ombra d’un arbre centenari. Al seu costat es trobava Odey, el seu fill, qui havia estat l’encarregat de guiar-nos a través del Jardí de Mona i ensenyar-nos els cultius d’innovació agrícola que allí es desenvolupaven. 

La total ignorància que acompanyava a totes les integrants del grup en el camp d’innovació agrícola va ser un dels dos elements que contribuí a deixar-nos bocabadades. L’altre va ser, sens dubte, l’elevat valor transversal d’aquells sistemes agrícoles.

L’optimització de l’ús de l’aigua era l’eix central d’aquells projectes, i tot i que els mecanismes relacionats amb ell no ens deixaren indiferents, va ser un sistema per generar energia a través de l’emmagatzematge de femta el que més ens va enlluernar. Per la família de Mona, la innovació agrícola i especialment l’optimització de l’ús de l’aigua en els seus cultius, no és només una pràctica agrícola sostenible i ecològica, és sobretot un acte de lluita i resistència per confrontar l’ocupació.

El govern israelià espolia els recursos aqüífers de Cisjordània per distribuir-los als assentaments il·legals de colons distribuïts per tot el territori. L’ocupació del 80% dels pous d’aigua subterrània a Cisjordània per part de les forces sionistes, les quals distribueixen desigualment els recursos aqüífers entre població palestina i colona, sumat a la falta de pluges que assola la regió, genera una escassetat d’aigua que afecta directament a les famílies agricultores com les de Mona.

Implementar pràctiques agrícoles innovadores en els seus cultius significa, també, confrontar l’ofegament econòmic que les empreses israelianes infligeixen al camperolat cisjordà. La gran inversió de l’estat colonial en innovació agrícola permet a les agroindústries produir aliments en massa a costos molt reduïts. El remetent d’aquesta producció és venuda a preus que es troben molt per sota del mercat cisjordà i d’aquesta manera asfixien l’economia de les famílies agricultores palestines. Reduir al màxim els costos de producció per intentar, d’aquesta manera, augmentar al màxim el seu marge de benefici, és un projecte en el qual la família de Mona treballa constantment per intentar contrarestar aquesta competència atroç que tant mal fa a la seva economia familiar. 

Resilients

El nombre d’assentaments il·legals ha augmentat, així com els colons que hi habiten, 30 anys després dels acords d’Oslo l’ocupació colonial continua. La violència i radicalització d’aquests colons també ha incrementat, i amb això, el nombre de persones palestines assassinades, i això implica una major sensació d’inseguretat per part de les famílies que vivien a Cisjordània.

El nombre de cases enderrocades per l’exèrcit del govern israelià ha anat en augment i amb això el nombre de persones que han caigut irremeiablement en una situació de sensellarisme. La despossessió de terres cisjordanes per Israel també ha augmentat significativament durant els últims 30 anys, així com l’espoli dels recursos aqüífers.

L’ocupació, més que veure’s minvada a conseqüència de l’aplicació dels Acords d’Oslo, ha continuat intensificant-se i són les persones palestines de Cisjordània les que pateixen, en la seva quotidianitat, les conseqüències. Si alguna cosa caracteritza a les persones palestines que vam tenir la sort de conèixer, és la seva admirable resiliència amb la qual transformen el seu profund dolor en una indestructible fortalesa per continuar lluitant dia a dia per la seva terra, els seus drets i la seva identitat.

Text i fotografies d’Asier Martin (Brigada Palestina 2023)