Mur de Betlem. Tot i veure-ho mil vegades a la pantalla, ens va impactar moltíssim en directe. Quilòmetres d’apartheid que es combinen amb botigues de souvenirs, ja que les persones palestines que viuen allà també tenen ganes de guanyar-se la vida amb el que poden. És un mur construït per separar la comunitat palestina, a famílies senceres que triguen hores a visitar els seus parents, quan abans només tardaven deu minuts. Un mur el doble d’alt que el de Berlín.

Juntament amb Jamal Juma, de l’organització PFU, visitem les runes d’una casa als afores de Jerusalem. El propietari de la casa ens explica que els soldats israelians van entrar a la propietat una matinada, avisant a la família que havien d’abandonar l’habitatge per enderrocar-lo. Van tallar tanques que feien de mur i van entrar amb màquines que destruïren els records i la vida de tres generacions. Ens diuen que això és normal, que és el seu dia a dia, especialment dels qui viuen a prop del mur-tanca. És una loteria i una incertesa constant en la qual viuen milers de famílies en els territoris ocupats.

Najla Hasan Ab Rub forma part d’una cooperativa a Deir as-Sudan. L’especialitat de Hasan és el caramel d’alagrrofa, que comercialitza al mateix poble o a través de la cooperativa. A la foto, ella i el seu marit ens ensenyen el procés per fer caramel d’algarrofa a casa seva.

La casa de Najla Hasan Ab Rub està envoltada d’oliveres i algarrofers. A la foto, ens ensenya sobre el procés de recol·lecció i ens explica com és un aprenentatge que s’hereta de generació en generació.

Karemeh Ahmad Ab Rub és la fundadora de la cooperativa a Deir as-Sudan, la primera creada per dones en la religió. És un exemple de lideratge femení el qual respecta tota la comunitat. Un dels productes que cultiven és el Zataar, que venen als mercats de Ramallah en forma d’espècie o acompanyant un pa típic palestí. Des del moment en què ho vam provar, ens vam tornar addictes a aquest gust.

De camí a la Vall del Jordà, vam aturar-nos per parlar amb una família de beduïns, tot i que Abed Eraheen Besharat, el pare, ens diu que ell és palestí. Ens explica que solien anar a la Vall del Jordà, però ara no poden moure’s per la regió, perquè si surten de casa seva (uns plàstics amb ferros, doncs no poden tenir una altra cosa perquè ja els hi han enderrocat 32 vegades, els soldats ocuparien el terreny. Viu amb la seva dona i dos dels seus fills. De seixanta famílies que vivien a finals dels noranta, ara només en queden setze. Un dels problemes que té aquesta comunitat és el de l’aigua tallada i venuda pels colons. “L’aigua més cara del món”.

Els colons israelians col·loquen aquests blocs a les àrees C, on tenen el control militar. D’aquesta manera, amenacen les famílies palestines perquè abandonin la zona, amb l’excusa d’utilitzar-la per a pràctiques militars. Així i tot, a la mateixa zona també hi ha assentaments de colons israelians als quals no obliguen a marxar, ja que, en realitat, no utilitzen la terra per aquest fi. Aquesta és una de tantes estratègies de l’Estat d’Israel per continuar expropiant la terra i els seus legítims habitants.

Juntament amb les integrants de la cooperativa a Alnazlah Al-Sharqia. Un projecte on ja són quasi vint dones les que treballen allà. Gràcies a aquestes iniciatives, les dones palestines tenen una independència professional, lluny de l’imaginari que es té d’elles com a mestresses de casa sotmeses als homes i la religió.

Text i fotografies de Marta Saiz (Brigada Palestina 2019)