Al Brasil hi ha un crit que es repeteix sovint als campaments del Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra (MST): “Si o campo não planta, a cidade não janta” (si el camp no planta, la ciutat no menja). És una manera de recordar una evidència que sovint queda amagada darrere del model agrícola que domina el país.

En les últimes dècades, el Brasil s’ha convertit en una màquina de produir gra, carn, canya de sucre i altres productes bàsics destinats al mercat internacional. Per fer-ho possible, milions d’hectàrees s’han transformat en monocultius, fet que ha ocasionat la pèrdua d’ecosistemes diversos; s’han introduït llavors modificades genèticament i s’ha multiplicat l’ús de fertilitzants químics i pesticides.

Tot i ser un dels productors agrícoles més potents del món, però, una part important de la població brasilera continua patint inseguretat alimentària i fam. El motiu és que es prioritzen els cultius destinats a l’exportació, mentre que els aliments bàsics de la dieta brasilera, com l’arròs, els fesols o la mandioca, perden superfície any rere any. Com explica Benedito, membre de l’MST del campament Terra Nossa, Juazeiro (a l’Estat de Bahia): “la població brasilera depèn dels aliments saludables, però ells, els latifundistes, només volen plantar canya de sucre, i nosaltres no mengem això”.

Violència física i química

Per fer-nos-en una idea, només el cultiu de soja transgènica ocupa una extensió equivalent a la de tot Alemanya, tenint en compte que la seva expansió sol anar acompanyada de desforestació, incendis, expulsions de comunitats rurals i conflictes per la terra. De fet, entre 2019 i 2022, més de 700 persones membres de comunitats indígenes van ser assassinades al Brasil, segons recull la investigadora Larissa Mies Bombardi al llibre Agrotóxicos e colonialismo químico (WWF i Fundació Heinrich Böll, 2023).

A aquesta violència territorial se n’hi suma una altra de menys visible: la química. Cada any, gairebé un milió de persones s’intoxiquen pel contacte amb diversos pesticides, substàncies que s’associen a càncers o malformacions i que impacten sobretot a gent que treballa al camp i membres de pobles indígenes, segons la informació de Larissa Mies Bombardi.

El més sorprenent és que molts d’aquests productes estan prohibits a la Unió Europea per la seva toxicitat, però continuen fabricant-se i exportant-se cap a països del Sud global amb regulacions més laxes. Mies Bombardi defineix aquest fenomen com a “colonialisme químic”. És a dir, els beneficis es concentren al nord global, mentre els riscos i la contaminació es desplacen cap al sud.

Davant d’aquesta situació, el camp brasiler s’ha convertit en un espai de disputa, però la lluita no és només per la propietat de la terra, sinó pel model d’agricultura, pels aliments que es produeixen i per qui assumeix els costos d’aquesta producció.

És en aquest context que apareix el Moviment dels Sense Terra. Fundat a mitjans dels anys vuitanta, avui és un dels moviments socials amb més capacitat de mobilització del món. Agrupa prop de dos milions de persones i unes 400.000 famílies assentades arreu del Brasil.

La terra, per a qui la treballa

L’objectiu principal de l’MST és impulsar la reforma agrària i garantir que la terra compleixi una funció social, és a dir, que no estigui sota domini d’unes poques mans, sinó que serveixi per viure i produir aliments. En aquest sentit, una idea central del moviment és que la terra ha de ser de qui la treballa. Tal com ho resumeix Marquinhos, membre del campament Belo Monte, a Canudos (Bahia) “qui ha de tenir i posseir la terra són els agricultors i les agricultores que intenten mantenir les seves famílies”.

Per posar-ho en pràctica, les activistes de l’MST segueixen un procés que es repeteix en moltes regions del país: famílies sense terra ocupen finques abandonades o en desús, sovint de grans terratinents, i hi instal·len campaments provisionals. Amb el temps, i després de negociacions sovint llargues i conflictives, en alguns casos acaben sent reconeguts legalment i es constitueixen com a assentaments. És llavors quan les famílies poden quedar-s’hi a viure i disposen de terres per conrear.

L’estiu del 2025, una Brigada de Solidaritat de l’Associació Catalana per la Pau va conviure durant un mes amb membres de l’MST de l’estat de Bahia, al Nord-est del Brasil. Les sindicalistes van traslladar a l’expedició catalana que no conceben la terra com una mercaderia, sinó com l’element que fa possible la vida. Per això, treballar-la i cuidar-la és una necessitat i alhora una responsabilitat.

Dins d’aquest marc, l’agroecologia ocupa un lloc central. Produir sense agrotòxics no és només una decisió productiva, sinó també política. És una manera d’oposar-se al model de l’agronegoci i de defensar una forma de cultivar capaç d’alimentar la població sense destruir la terra ni posar en risc la salut de qui la treballa. Les membres del MST la descriuen també com una forma de protegir les generacions futures.

Aquesta relació amb la terra es reflecteix en la vida quotidiana dels assentaments. En alguns, hi ha moments que recorden un petit paradís rural: aire net, aigua clara, camps cultivats i una sensació de tranquil·litat difícil de trobar a les ciutats. Tanmateix, aquesta imatge conviu amb moltes dificultats. L’accés a l’aigua, per exemple, sovint és irregular. En alguns campaments només n’hi ha durant unes hores al dia i no sempre arriba a totes les parcel·les, cosa que obliga a adaptar els cultius o limitar-ne la producció.

Alhora, el territori afronta amenaces ambientals. En l’assentament de Baixão, un dels que va visitar la brigada, la proximitat d’un projecte miner preocupa especialment els seus habitants. “Les primeres perforacions ja han alterat el color de l’aigua del riu, mentre la desforestació prèvia i les extraccions han començat a transformar l’entorn”, afirmava Marli, membre del moviment. Davant d’aquest risc, han impulsat iniciatives de preservació, com bancs de llavors per conservar espècies locals. D’aquesta manera, si algun dia certes plantes desapareixen, encara serà possible tornar-les a plantar.

A tot això s’hi afegeix la pressió constant dels grans terratinents que volen recuperar les terres ocupades, inversionistes que compren terres amb finalitats especulatives –que es coneixen com a grileiros– i, en alguns casos, les amenaces de pistolers vinculats als latifundis. Els desallotjaments són freqüents, i hi ha famílies que han estat expulsades fins a quatre vegades en els darrers catorze anys, obligades en cada ocasió a començar de nou en un altre lloc. Malgrat totes aquestes dificultats, moltes decideixen quedar-se al moviment. La resistència és una de les paraules que millor les defineix. “Si venen més vegades, aquí ens trobaran. No en penso marxar”, assegura Genilda, de l’assentament Vale da Conquista, del municipi de Sobradinho (Bahia).

Paral·lelament, el moviment se sosté també sobre altres bases. Una d’elles és la formació política i tècnica, que es duu a terme de manera constant a través de cursos, trobades i espais educatius pensats per construir consciència col·lectiva i capacitat d’autogestió. Així, es converteix també en un espai de reafirmació identitària: no es tracta només d’aprendre tècniques agrícoles, sinó d’entendre el sentit polític de la lluita que protagonitzen i saber què es defensa i per què.

Un altre pilar de l’MST és la solidaritat. Durant la pandèmia de la covid, per exemple, van néixer les anomenades cuines solidàries, que encara avui continuen funcionant. A través d’aquestes, les explotacions agrícoles dels assentaments donen part de les seves collites per preparar menjars i cistelles d’aliments que es distribueixen en barris vulnerables de les ciutats. En només quinze dies poden arribar a repartir centenars d’àpats, fet que posa en evidència que, en moments de crisi, el camp sosté la ciutat.

Espai de reconstrucció vital

Per a moltes persones que en formen part, l’MST és un espai d’acollida i reconstrucció vital. Alguns testimonis expliquen que abans d’arribar-hi vivien en situacions d’exclusió profunda, sense feina estable ni perspectives de futur. Accedir a la terra els ha permès autoabastir-se d’aliments, construir una casa i imaginar una vida que abans semblava impossible.

El somni que més es repeteix entre les membres del moviment entrevistades és, aparentment, molt modest: tenir un petit tros de terra. Quan aquest somni es fa realitat, però, es viu com una autèntica conquesta, perquè la terra també aporta autonomia, arrelament i dignitat. Significa accedir a l’aigua, a una escola per a la descendència i a una comunitat amb qui compartir el dia a dia.

Però formar part de l’MST també implica conviure amb l’estigma i la discriminació, ja que, per a una part de l’opinió pública brasilera el terme “sem terra” s’associa a ocupacions il·legals o fins i tot a delinqüència. Sovint, a les ciutats és vist amb menyspreu o se’n té una visió reduccionista, marcada per l’estigma de la pobresa. Tot i això, dins del moviment aquesta percepció canvia, i la pobresa adopta un altre significat. Moltes veus que en formen part reconeixen que econòmicament no neden en l’abundància, però insisteixen que la terra és una riquesa que no es pot mesurar només amb diners.

Quan vam preguntar a Benedito, del campament Terra Nossa, si creia que era difícil mantenir-se dins del moviment, ho va tenir clar: “el què és difícil és no quedar-s’hi”.

Text de Sandra Cuesta i fotografies de Laia Arnau (Brigada de Solidaritat Brasil 2025)

Article publicat originàriament a la Revista Directa (juny 2026, núm. 601)