A Colòmbia, els Acords de Pau no només estaven destinats a marcar la fi de les confrontacions entre les FARC i el Govern, sinó que també pretenien respondre a les necessitats i demandes d’una població que durant anys havia patit les conseqüències d’un conflicte armat que es va prolongar més de mig segle.

Quatre anys després d’iniciar el camí cap a la “pau duradora”, la realitat que es viu en molts dels llocs que les persones integrants de la Brigada de Solidaritat visitem durant el nostre viatge, dista de ser ideal. Tal com vam poder constatar al llarg del recorregut, en la “nova Colòmbia”, la violència, el narcotràfic i la lluita pels drets i igualtats continua marcant el dia a dia de la seva gent.

Gràcies a l’acompanyament del Colectivo Sociojurídico Orlando Fals Borda (OFB), vam conèixer l’Alba. Tot i que és originària de Vista Hermosa, del departament del Meta, s’havia vist forçada a traslladar-se en diverses ocasions: “L’última vegada va ser el 2011; em vaig traslladar amb tota la meva família al departament d’Antioquia, però el meu lloc és aquí, a Vista Hermosa… Així que pocs anys després vaig tornar, sola.”

A Vista Hermosa també ens vam trobar amb Luís Guillermo, Gloria i Victor qui, a causa del conflicte i la violència generada pels diferents grups armats, havien estat obligats com l’Alba a abandonar les seves residències i refer les seves vides en altres pobles, o en alguns casos, departaments.

Les seves experiències d’acord amb el desplaçament forçat no suposen res extraordinari dins del context colombià. Un informe elaborat per l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR) juntament amb altres organitzacions no governamentals del país, va xifrar que des de 1985 fins a 2018, entre 7 i 8 milions de persones van ser forçades a desplaçar-se dintre les fronteres colombianes a causa de la inestabilitat provocada pel conflicte. Aquesta dada posiciona Colòmbia en el segon lloc dintre el rànquing de països amb major nombre de desplaçats interns, després de Síria i precedint a la República Democràtica del Congo, ambdós amb conflictes interns de llarga durada.

La gran majoria de persones amb les quals conversem provenen de zones rurals. Camperoles i camperols que es van veure forçades a migrar cap a ciutats més grans o capitals de departaments.

És el cas de Rosa María, qui a una edat primerenca es va escapar de la violència viscuda al seu poble natal, Génova (Quindío), i va marxar cap a Villavicencio (Meta), on més endavant i gràcies al Col·lectiu OFB, pot reprendre els seus estudis.

A mesura que ens endinsàvem a les regions del Meta i Guavire, vam poder comprovar in situ la deixadesa del Govern, que en moltes de les zones només havia operat a partir de l’ús de la força. Sense accés als serveis essencials ni mitjans per adquirir-los, la població es veu obligada a buscar-los per si mateixa, el que moltes vegades implica migrar i deixar tota una vida enrere, amb els perills que això sol comportar per a aquestes persones i el seu entorn familiar.

Avui, poc més d’un any perquè es compleixi el cinquè aniversari de la firma dels acords a La Habana, els que més van patir el conflicte, continuen esperant. Perquè per a molts d’ells, la guerra encara no ha acabat…

* tots els noms d’aquest article han estat alterats a petició de les persones entrevistades 

Text de Clara Morer Andrades (Brigada Colòmbia 2019)