La història de les Filipines, en els darrers segles, ha estat una successió de processos de colonització i descolonització que han deixat un llegat profund de desigualtats socials i econòmiques. Els governs sorgits del poder d’unes poques famílies i oligarquies tradicionals han perpetuat aquest sistema, mantenint estructures que exclouen àmplies capes de la població. Aquesta realitat es va evidenciar durant el període sanguinari de Rodrigo Duterte, però la situació política actual segueix marcada per una greu crisi democràtica i per la persistència de violacions sistemàtiques dels drets humans.

Paradoxalment, la Llei Antiterrorista del 2020 (Anti-Terrorism Act) ha esdevingut l’eina central per institucionalitzar aquest clima de repressió i persecució vers qualsevol col·lectiu que defensi els drets humans. Aquesta llei permet efectuar detencions sense càrrecs, tortures, persecució d’activistes, sindicalistes, periodistes, advocats i persones defensores dels drets humans.

El govern de Ferdinand ‘Bongbong’ Marcos Jr., lluny de suposar un trencament amb l’autoritarisme del passat, ha perpetuat i aprofundit en pràctiques repressives, especialment visibles a les zones rurals, on comunitats indígenes, camperolat i activistes continuen sent objectiu de militarització i persecució. Marcos Jr. ha consolidat l’aparell de control estatal, incloent la normalització del red-tagging, pràctica basada en l’acusació sistemàtica i infundada d’associació amb la insurgència comunista/terrorista, per silenciar la dissidència i justificar-ne la repressió.

Durant la nostra estada a les Filipines, vam tenir l’oportunitat de conèixer diverses organitzacions que són objecte de red-tagging. Totes formen part de Karapatan, una aliança nacional de defensa dels drets humans, el nom de la qual significa “drets” i que agrupa col·lectius afectats per la repressió estatal.

Dia 1

Ens trobem amb en Jigs, la Josh i la Maria Sol, de Karapatan; amb la Maria Cristina, l’Edita i la Mercedita de Desaparecidos; la Winona i la Gabriela de Selda; i la Kai de la Fundació Ibon.

Malgrat les múltiples formes de repressió que han patit, totes ens parlen dels elements que consideren essencials en la definició de la identitat col·lectiva del poble filipí. Ens recorden que, històricament, han reivindicat tres drets fonamentals: el dret a la vida, el dret a la dignitat i el dret al desenvolupament. Aquests principis són la base de les seves lluites i el motor que les manté dempeus davant l’opressió.

També ens expliquen que el govern no reconeix oficialment l’existència de presos polítics. Les acusacions que se’ls imputen provenen de falses proves incriminatòries, com ara delictes falsificats o possessió de substàncies i armament. Davant aquesta situació, organitzacions com Karapatan s’han vist obligades a reforçar les seves mesures de seguretat per tal d’evitar més empresonaments, abduccions i tortures.

El testimoni de famílies de presos polítics ens va evidenciar el dolor i la por en què viuen immerses milers de famílies arreu del país.

Dia 2

Ens trobem amb la Gerd de Gabriela; la Jacq de Kalagayan; i la Candice de Children Rehabilitation Center (CRC).

Gabriela és una organització que està estructurada en chapters, amb presència a diverses parts del món. Aborden problemàtiques silenciades que afecten les dones, des de diverses formes de violència fins a desigualtats econòmiques i laborals. A més, moltes lideresses són objecte de persecució i intimidació per part de les forces de seguretat, fet que evidencia la vulnerabilitat específica de les dones en el context de repressió actual.

Assistim al fòrum del CRC, on s’aborda l’impacte de la militarització sobre la infància: traumes, desaparicions, assassinats i fins i tot l’aplicació de la Llei Antiterrorista a menors. La manca d’un sistema de protecció deixa els infants, especialment els d’origen indígena, completament desatesos. El CRC treballa amb Unicef i utilitza metodologies comunitàries, com el teatre, per ajudar-los a recuperar la seva veu i sentir seguretat.

La situació de vulnerabilitat cap a les dones i els infants ens genera un profund sentiment d’impotència i tristesa: tot i la gravetat de les violacions dels drets humans que representen, la majoria d’aquests casos continuen invisibilitzats i sense resposta institucional.

Dia 3

Ens reunim a la seu del sindicat de treballadors de Nexperia, un espai on s’exhibeix ben a la vista un certificat que l’acredita com a espai lliure d’armes i, per tant, de presència policial.

Els seus líders, Oliver, Maria i Angelito, ens expliquen com es van organitzar durant els quatre dies que va durar la vaga iniciada el 7 de març del 2025. L’empresa, fundada el 1981, compta amb un sindicat, actiu des del 1982, que ha patit durant dècades amenaces, acomiadaments i persecucions, agreujades des del 2021 amb intervencions de la policia militar i el red-tagging cap a diversos membres.

Les reivindicacions que van motivar la vaga són l’estancament salarial, la paralització de la negociació col·lectiva, l’augment de la repressió i els acomiadaments injustificats, especialment dirigits a representants sindicals. El sindicat inclou una forta presència femenina (60%) i està liderat per Mariann Castillo.

Atresorem la profunda admiració i respecte que ens van causar. La seva determinació i coratge, fins i tot enmig de la repressió i la precarietat, són un testimoni viu de la força d’un moviment obrer que no es resigna i que manté la lluita per la dignitat i la justícia.

Dia 4

Visitem la comunitat de Santa Catalina, a l’Hacienda Luisita (Tarlac), on líders d’Ambala i representants de Karapatan ens transmeten el context històric i la llarga lluita agrària del territori. Ens donen la benvinguda la Gesica, la Jane, el Dek, el Rodel i el Francisco, líders de l’organització, i ens acompanya també la Pia, del chapter de Karapatan Nord Luzon.

La comunitat ha viscut dècades de repressió, culminant en la massacre del 16 de novembre de 2004, quan set treballadors van ser assassinats i desenes van resultar ferits durant una vaga pacífica. Tot i les sentències favorables, els camperols i les camperoles continuen patint persecucions, càrrecs fabricats i una pressió constant. Ens expliquen que el red-tagging és també una forma de ‘tortura mental quotidiana’: implica perdre el control sobre la producció i patir com la fam s’imposa malgrat conrear col·lectivament les terres, perquè no poden fer-ne l’ús que els correspon a causa de la gestió imposada pel govern.

Avui, el conflicte de l’Hacienda Luisita és molt més que una disputa per la terra; és una lluita per la dignitat, la memòria i la justícia davant el poder oligàrquic i la repressió de l’Estat, i un exemple viu de com la resistència col·lectiva pot mantenir activa l’esperança.

Dia 5

Visitem la comunitat indígena Aeta, a la regió de Tarlac, acompanyats per la Pia, de Karapatan. Coneixem la nanai Maria i el tatai Nelson, líders comunitaris. Viuen en un territori ancestral de 9.000 hectàrees, ocupat durant dècades per una base militar nord-americana. Quan aquesta va tancar, s’esperava el retorn de les terres, però el govern filipí les va retenir i va iniciar-hi projectes urbanístics sense consultar la comunitat, provocant nous desplaçaments i enganys reiterats.

Una de les iniciatives més importants és l’escola comunitària Liwanag at Dunong, que combina educació bàsica amb la preservació de la cultura, la llengua i la cosmovisió Aeta. El centre, impulsat amb voluntariat i finançament solidari, ha esdevingut un espai comunitari essencial i un símbol d’autonomia.

Malgrat totes les pressions, la comunitat resisteix, afirmant el seu dret a la terra i preservant una identitat col·lectiva que es fonamenta en l’arrelament, l’autogestió i la solidaritat.

Dia 6

Ens reben a  la House of Representatives, on ens reunim amb Rene Louise, diputada de Kabataan, el partit juvenil de Filipines.

Kabataan, un moviment actiu tant al Parlament com al carrer, ha demostrat una gran resiliència malgrat la repressió i el red-tagging, que es manifesta sobretot a les regions rurals, fet que dificulta la construcció de xarxes organitzatives. Des del 2001, han consolidat un lobby juvenil centrat a denunciar la corrupció, la manca d’accés a l’educació, l’augment de la despesa militar i la dependència dels Estats Units.

És molt esperançador veure un grup de jovent voluntari tan nombrós, implicant-se activament en la causa i donant suport a les propostes del moviment.

Dia 7

El darrer dia visitem l’ONG Viva Salud, on ens rep el seu equip local: la Maris, el Leonardo i l’Andrew.

L’organització denuncia que el sistema sanitari filipí és profundament insuficient, marcat per la corrupció, la manca de polítiques preventives i una forta desigualtat territorial. Els medicaments tenen preus desorbitats, els serveis d’emergència són escassos i molts professionals de la salut migren, fet que debilita encara més la capacitat del sistema. Els serveis públics no arriben a tothom, especialment a les zones rurals i entre els col·lectius indígenes, que sovint resten directament desatesos.

Davant aquesta realitat, Viva Salud treballa per revertir les desigualtats i defensar la salut pública, motiu pel qual ha estat víctima de red-tagging i acusacions infundades. L’organització resumeix la situació amb una conclusió contundent: a les Filipines, ser pobre vol dir no poder-se permetre posar-se malalt. Per això, una de les seves lluites centrals és fer front al procés de privatització dels hospitals i garantir l’accés universal a l’atenció sanitària.

Conclusions

Després de tot el que hem vist, és evident que el red-tagging actua com un mecanisme de control que permet als monopolis familiars mantenir un sistema feudal-capitalista sustentat en la por i la deslegitimació de qualsevol dissidència. Aquest aparell repressiu reforça un model profundament injust, on el neocolonialisme nord-americà continua condicionant l’economia, el sistema productiu i tots els àmbits de la vida. El resultat és un país en què la desigualtat es perpetua i les lluites socials segueixen essent l’única via per defensar la dignitat i els drets del poble.

Hem conegut un país lluminós que amaga la gran foscor de les clavegueres de la repressió. Un mirall de la injustícia global, que s’allunya vertiginosament del concepte de democràcia i dels drets humans.

KARAPATAN!

Text i fotografies de Lourdes Carreras, Clàudia Ausió i Mar Toledo (Brigada Filipines 2025)