Veus brigadistes
La resiliència palestina
Imagina’t haver d’aguantar controls militars a la sortida del teu poble, quedar-te a dormir al tros perquè si marxes hi ha el risc que les forces d’ocupació israelianes l’expropiïn, o haver de fer torns de vigilància de casa teva pel risc d’un assalt dels colons. Imagina’t ser refugiat al teu propi país i que un mur de formigó et separi dels teus veïns. Aquest és el dia a dia de la població palestina que viu a la Cisjordània ocupada.
Des de Ramallah a Tulkarem, Nablus o Beka’ot, recorrem la terra palestina superant els diferents check points on els soldats israelians, atrinxerats darrere de sacs de sorra, intimiden a punta de metralleta a tot aquell qui circula. Sota el seu criteri, poden prendre la decisió de tancar un municipi, realitzar-hi una intervenció militar i endur-se alguns joves, o directament obrir foc i sumar números a les xifres de palestins assassinats. El juliol de 2023, es calcula que ja havien mort 156 persones palestines a mans de la violència israeliana, dels quals 38, afirma Save The Children, eren menors d’edat.
La presència de colons a les carreteres entre pobles és constant, els assentaments on viuen són comunitats aïllades que gaudeixen de la protecció de l’exèrcit i el suport econòmic del govern d’Israel. Des de les diferents terres de conreu que visitem, se’n poden veure varis: seleccionen les àrees més fèrtils i amb pous d’aigua, i de nit tallen els accessos, estableixen un perímetre militar i comencen a construir. En una setmana, poden edificar un assentament sencer. El seu objectiu? Expandir el terreny ocupat i limitar el desenvolupament econòmic de la població palestina.
Els assentaments són considerats il·legals per les Nacions Unides i diverses resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU han exigit el cessament de la pràctica, tot i això, l’ONG Peace Now alerta que la seva construcció s’ha incrementat en un 300% aquest 2023, havent-hi gairebé 300 assentaments i més de 700.000 colons entre Jerusalem Oriental i Cisjordània. De fet, és habitual veure’ls passejant pels carrers amb metralladores creuades a l’esquena.
El centre històric de la ciutat d’Hebron és l’escenificació en miniatura de l’ocupació. Diferents controls divideixen els carrers entre la zona jueva i la palestina, uns carrers que recorrem en silenci i amb certa tensió. Alçant la vista s’hi veu un cel cobert per xarxes protectores que busquen prevenir el llançament de pedres i objectes per part dels colons als comerços dels palestins, que ara romanen tancats, rendits, després d’anys de suportar l’assetjament. Segons l’ONG B’Tselem, des del 1994, més de 1.000 famílies palestines han abandonat el centre històric, i un 77% dels comerços han tancat. Amb algunes excepcions, ens expliquen el seu patiment diari i la importància de resistir.
El desplaçament de població palestina, expulsada de la seva pròpia terra, és constant des de la Nakba del 1948. Ciutats com Betlem o Jenin són plenes de camps de persones refugiades, ja integrats a la trama urbana i que amb banderes a les finestres reivindiquen el seu dret al retorn.
La resiliència és la capacitat d’un individu per sobreposar-se a una situació desfavorable o de risc, i no hi ha cap dubte que el poble palestí n’és exemple. Associacions com Palestinian Farmers Union o Ibda Cultural Center, amb projectes per al desenvolupament de la infància, les dones i els agricultors, són l’esperança i la notícia que els mitjans de comunicació generalistes no expliquen, després de 75 anys d’ocupació israeliana.
“Les nostres oliveres tenen més anys que el seu Estat. Aquesta terra ens pertany i no marxarem”, assegurava Sheerif, de Jayyous.
Text i fotografies de Núria Marín i Valls (Brigada Palestina 2023)
