“Puse mi oído en la tierra así, como tú lo haces, y de la tierra saqué todas las savias que arden” Claudia Lars 1899-1974

L’estiu de 2022 l’Associació Catalana per la Pau i la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO, van impulsar una Brigada de Solidaritat a El Salvador amb La Canasta Campesina. Un equip de cinc persones ens hi vam desplaçar: la Sara, la Sílvia, el Jaume, la Laura i jo mateixa. D’entrada era tota una aventura, però gràcies al suport constant de l’Associació Catalana per la Pau i l’acollida de la contrapart, La Canasta Campesina, ha estat molt més planer.

La tasca de l’ACP en països com Colòmbia, Cuba i Palestina, entre d’altres, els valida com a una entitat amb molta experiència i mestratge, i el projecte que impulsa l’Asociación Cooperativa Agropecuaria La Canasta Campesina era molt atractiu i ha resultat una gran descoberta. Ha estat l’inici d’una relació que n’estic segura que arribarà molt lluny.

Quan participes en una Brigada de Solidaritat aprens més que no pas aportes, sembla un tòpic però és cert, si més no aquest és el meu bagatge.

El Salvador és un país petit, de fet el més petit de Centreamèrica, com repetia la Carme López, la matriarca de la nostra casa d’acollida, una dona que tot en ella és pura bondat. És un país que pateix molta migració, que sofreix molta inestabilitat, ha patit guerres constants, violència i catàstrofes naturals, però amb una capacitat de resiliència admirable. És lluny, força lluny, però en el fons quan t’hi retrobes veus que són molt propers i t’adones de la pèrdua que això suposa per ambdues parts.

El primer dia, quan van aterrar, ja vam veure el que suposaria la resta de les tres setmanes. La recollida a l’aeroport per part de la Marjorie va ser explosiva, tots a la Picap, entaforats, amb les maletes al darrere dins de bosses de plàstic, perquè allà a l’agost és hivern i plou molt, moltíssim!

Comasagua era el nostre destí final. En aquest petit poblet de la comunitat de La Libertad és on es va iniciar el projecte de La Canasta Campesina, una oportunitat per ajudar a prosperar a dones i joves del municipi a través del cultiu d’hortalisses. El cartell de “Bienvenidos a Comasagua” que mig distingim entre la negror de la nit i la pluja ens anuncia que sí, que finalment hem arribat després de més de 24 hores de viatge. A Comasagua ens rep la Kasandra, la presidenta de l’entitat i ens acompanya a l’espai on ens instal·larem durant uns dies.

Despertar a Comasagua

Sí, va ser un gran “despertar”, en tots els sentits de la paraula. Des de descobrir tot un món fins a acostumar-te a una vida humil i senzilla, on la paraula “luxe” com nosaltres entenem no existeix. És conviure amb els elements naturals, des de l’aigua fins a l’alimentació, passant per la terra, l’habitatge, la salut, el transport, l’escola, la compra, …, no és viure al dia, és improvisar cada minut si cal, deixar-te portar en definitiva pel que succeirà a cada moment del dia.

Víctor Artiga, un artista visual salvadoreny, convidat per un projecte cultural, va ser el nostre “salvavides” durant els primers dies, la burocràcia no és fàcil i canviar euros per dòlars i aconseguir una targeta de mòbil va ser un repte, fou l’amfitrió perfecte!

Amb la Kasandra, la Febe, el Cristian, el Gabriel, el Moriz, l’Ivan, l’Albert, la Fernanda, la Doribel, el Chepe, el Fernando, la Jimena, i com no, el César Erazo (enginyer agrònom, professor d’universitat, gran divulgador) amb les seves classes magistrals, i el Michel Fouillade (Secours Populaire Français, SPF), vam conèixer i compartir moltes estones a l’Ecofinca, seu del projecte de La Canasta Campesina.

Vam copsar l’entusiasme, com es bolcaven en la seva tasca, com gent molt jove, de 22 a 28 anys i d’altres més grans, de 40 a 60 anys com la Beti, la Carme, la Norma o les dones de l’Associació Taipi (projecte per a mares solteres), els mestres de l’escola on hi havia un projecte escolar coordinat també per La Canasta, La Conciencia Verde, compartien un objectiu, es recolzaven i respectaven entre ells i entre tots cuinaven a foc lent, però decidits, una esperança per a la seva comunitat.

El Salvador m’ha atrapat, allà he viscut molt més del que em podia imaginar, allà he rigut i he plorat. Sí, perquè marxar de casa també implica fer-ho sense oblidar que ets lluny dels teus, que la vida no s’atura i que tu pots no ser-hi davant alguna circumstància, i això et fa madurar sentimentalment, tinguis l’edat que tinguis, mai és tard.

El Salvador em va donar una llar i una nova família que enyoro profundament, que segueixo per les xarxes socials i parlo amb ells i elles sempre que puc, que m’alegra que estiguin bé i em fan patir quan se’ls hi torcen les coses.

El Salvador també m’ha regalat amistats, l’equip de Brigadistes, els més joves, la Sara i el Jaume, una sort poder-hi comptar, per a mi van ser la pau i la serenor que necessitava, tot i la seva energia!; la Sílvia i la Laura amb el seu entusiasme, informant-se, preguntant i aprenent.