Deia Rosa Luxemburg que, “qui no es mou no nota les cadenes”.

El primer que vaig pensar en arribar a Palestina i veure els murs i els implacables controls policials israelians, va ser que havia estat massa temps tancat en un món molt petit que s’ha convertit en una mena d’aparador gegant que oculta les desigualtats globals darrera de mòbils nous, roba de marca i la sensació de que la vida no val la pena sense un bon vehicle i unes vacances cares a l’estranger.

Però ser brigadista és precisament això, trencar amb aquesta dinàmica de submissió i començar a mirar la vida des d’un punt de vista més crític, ja que com deia Nelson Mandela: «Ser lliure no es solament desamarrar-se de les pròpies cadenes, sinó viure en una forma que respecti i millori la llibertat dels demès»

Volia escriure aquest text per encoratjar a les persones que ho llegissin a col·laborar i entendre la vida d’una altra manera. Volia escriure aquest text per explicar que vol dir ser un brigadista a Palestina, però crec que no puc.

Perquè, com seria possible fer-vos entendre amb paraules el coratge i la força en la veu d’un pastor palestí, al que tot i haver-li demolit la casa, continua lluitant cada dia per un futur millor per a la seva família?

Com seria possible explicar-vos com s’il·luminaven els ulls d’en Fajr, un jove activista i militant d’esquerres, al parlar-nos del seu amor i del que implica ser jove i enamorar-se a Palestina?

Com seria possible transmetre en unes línies, tota l’experiència i coneixements d’en Rezeq, un home savi que acollia i alimentava a casa seva nens del barri i que portava tota la vida recolzant els més febles?

La veritat és que m’és impossible. Ni tota la literatura del món em valdria per fer-vos sentir, ni per un segon el que és ser un brigadista a Palestina, l’únic que puc dir es que ha estat del millor que m’ha passat en la vida.

Text de Víctor Mena (Brigada Palestina 2016)